En una societat com l’actual, en què busquem solucions mèdiques i/o farmacològiques a tots els nostres problemes, ja siguin de #salut, socials o fins i tot personals, potser hauríem de plantejar-nos baixar del tren (fins i tot si cal en plena marxa…), reflexionar una mica i buscar aquelles solucions que són a les nostres mans o aquelles alternatives que poden ajudar-nos a millorar el nostre benestar.
Reconec que, com a #metge de família, em trobo en un moment personal i professional en què em qüestiono tantes coses fins ara assumides per la nostra professió que potser podria semblar estrany als ulls de qualsevol company de professió, però que crec que poden aportar una mica de llum a molts dels nostres (i vostres…) maldecaps i problemes diaris. Plantejaments a la #consulta que van des del moment de la recepció del pacient, a la comunicació amb aquest, així com l’abordatge dels seus problemes i #patologies diverses.
En concret, en aquest post m’agradaria centrar-me en l’atenció al pacient a la consulta i en la #comunicació amb ell. La meva pràctica #clínica ha canviat moltíssim en els darrers anys respecte als inicis. Durant tot aquest temps he atès #pacients més contents o enfadats, més o menys sensibles, cadascun amb els seus problemes diferents i les seves particularitats… cadascun amb el seu món, fins i tot jo mateix amb el meu… Algunes consultes han estat més còmodes i d’altres més incòmodes, i cadascuna ha comportat el seu temps, el seu tempo i el seu ritme, el seu inici, el seu nus i el seu desenllaç… com una novel·la inoblidable o una cançó extraordinària… Tot i així, sempre he trobat a faltar alguna cosa…
I així va ser com un dia, ja fa alguns anys, amb la idea de normalitzar el meu entorn de treball i mimetitzar-lo amb el meu entorn personal, fent-lo tan proper i proper al pacient com fos possible i al que realment sóc com a persona, vaig pensar a afegir el component que creia que faltava des del meu humil punt de vista: la #música…
Sí, la música m’ha acompanyat tota la vida a nivell personal, en aquells moments que recordes per sempre, en aquells instants en què hi ha alguna cosa a celebrar i fins i tot en aquells en què preferiries oblidar… Així és, ha estat i serà tota la vida, així que… per què no introduir la música dins la consulta i fins i tot com a teràpia per a certs pacients? Té cabuda la música dins l’hermetisme (fins ara) d’una consulta o d’un acte mèdic? Des del meu punt de vista, per descomptat…
I així és com, des de fa uns anys, i després d’una reacció inicial i evident de sorpresa per part de companys i pacients, la música m’ha ajudat a crear ambients més propers i familiars en aquells moments difícils a la consulta, a aconseguir rebaixar les tensions en consultes complicades o a donar suport de fons als silencis incòmodes (i d’altra banda necessaris) presents en moltes converses; en ocasions, a arribar a aquell punt de trobada entre metge i pacient i fins i tot, de vegades, a oblidar-nos de la “separació” existent en la relació metge-pacient gràcies a trobar en aquests gustos musicals compartits aquell punt de relaxació necessari perquè la consulta flueixi com cal… Des d’aleshores, les meves llistes de #Spotify (@sergiue) són el nostre company diari de batalles i ens acompanyen en cadascuna de les històries personals…
La música amansa “les feres”? Això m’ho diu la gent amb un to una mica burleta… Però jo més aviat diria que la música ens transporta a aquell estat de relaxació i pau interior al qual desitjaríem arribar tots si no estiguéssim vivint en aquesta societat d’“altes velocitats, reactivitats i intoleràncies”; ens transporta a viure aquell instant precís, aquell moment de comunicació agradable entre metge i pacient, amb aquell fons suau que ens acompanya en el procés de plantejar el problema i la recerca conjunta de la seva possible solució.
D’altra banda, hem de començar a atrevir-nos a aplicar la música també a l’entorn del pacient, és a dir, al seu domicili, com a teràpia o com a acompanyament… Més d’un pacient, durant tot aquest temps, ha marxat de la meva consulta amb l’única recomanació d’escoltar música, tancar els ulls i intentar aconseguir aquell equilibri sentint el moviment de les notes musicals, les que siguin… sobre gustos sí que no hi ha res escrit… i el resultat no ha pogut ser més que positiu.
En una era en què la majoria de problemes “mèdics” són problemes “socials” i “personals”, utilitzem totes les estratègies que tenim al nostre abast i que, a més, produeixin la menor #iatrogènia possible al pacient…
Jo ho tinc clar: la meva estratègia és la música… ja ho diu una de les meves composicions recents:
“La música cura, la música salva, la música és sempre la peça que falta…”
i si no et falta la música, tot anirà millor… segur…
